Laia Amador: Gràcies mama, gràcies Trailwalker

Em dic Laia Amador i, amb 20 anys, he acabat el meu primer Trailwalker.

Visc les curses des de que en tenia 3, acompanyant els meus pares i al seu grup Matxacuca. Al 2012 vaig viure el meu primer TRailwalker com a voluntària amb 15 anys, acompanyant a la meva mare, aleshores regidora d’esports a Sant Feliu de Guíxols, que va ajudar a organitzar el primer Trailwalker a la via verda i els dels següents anys. Al 2016 la meva mare va arribar a meta amb el seu equip Ganxones en ruta, i allà, abraçant-la, li vaig dir  “Això no s’ha acabat aquí, l’any que ve la tones a fer però amb mi”…

Ens trobem a la sortida d’Olot amb una mica de pluja que va passar a ser insignificant al costat de la quantitat de gent que hi havia allà. Una novetat d’última hora fa que el meu somriure fos més gran encara, en Jordi, integrant d’un dels nostres equips, ha d’estar a primer fila a la sortida perquè porta una bicicleta adaptada a causa d’un ictus que va patir fa tres anys.

Dos minuts abans de la sortida general, donen el tret de sortida de les bicicletes adaptades, i allà estavem nosaltres veient com tothom ens mirava, aplaudia i donava ànims, res podia ser millor.

Comença la Trailwalker de Intermon Oxfam, una cursa que jo feia per caprici no per necessitat. El fet de pensar que hi ha dones que han de fer 5 km dia a dia, em donava més forçes i ilusió per seguir endevant.

No sabria descriure amb paraules el moment de la sortida i els primers quilòmetres, no hi ha marxa enrere la gent et porta i només tens ganes de continuar per aquell passadís de gent que t’aplaudeix i dóna ànims.

Al quilòmetre set ja notava mal de genolls, pero res em frenava. Vaig arribar a Sant Feliu de Pallerols juntament amb tot l’equip fent un cuc darrere de la bicicleta d’en Jordi, i seguidament a fer massatges, menjar, beure i rebre les grans visites de l’Ainara, l’Alba i com no, en Nestor de No-Limits.

Seguim camí fins a Les Planes d’Hostoles, on trobem un equip de suport que portava un pernil i dónava troçets a tothom que hi passava per allà. Engeguem la música i es l’hora de saltar i ballar mentre no parem de coneixer i trobar gent coneguda. Un cop arribem al segon avituallament, dinem per carregar piles i continuem fins arribar a Amer, amb una mica de pluja però la música i l’impermeable ens permeten arribar allà amb més forçes que mai. Com no, els nostres suports, molts més dels que tenim inscrits com equip, ens porten les postres que després de tants quilòmetres estaven més bones del que semblaven.

El proxim avituallament és Anglès i anem cap allà amb un equip que no ens parem de trobar durant la cursa. Dos nois i dues noies més que simpàtics, amb els que varem compartir molts i molts de riure.

Arribem a Anglès i trobem la magnifica visita de les germanes d’en Pepe, un dels nostre suports no inscrits. Va ser espectacular, tres quilòlmetres després ens les tornavem a trobar amb una pancarta per donar-nos ànims.

Arribar a Girona va ser molt maco pero alhora dur, junt amb en Jordi varem estar molta estona junts, corren i caminant, però quan faltaven dos quilòmetres per arribar, alguns companys patien de cames, però tot es va solucionar amb l’arribada de les nostres suports, l’Eli, la Gemma i la Fina, que ens van venir a buscar.

Tot just arribem a Girona i em trobo dos grans amics de l’Associació Esportiva Matxacuca, en Jordi Palet i en Jordi Costa, no podia parar de plorar d’emoció,  però això no va acabar aquí, no paraven d’haver sorpreses. Entrem al recinte on hi havia l’avituallament amb tots els voluntaris que aplaudien a tots els corredors que arribaven,  i entremig d’ells allà era ella, l’Elena. La directora d’events esportius d’Intermón Ofxam, una figura molt important de la Trailwalker i de casa nostre, ja que sempre ha estat al nostre costat des del moment que va conèixer a la meva mare, i això va ser a la primera edició de la Trailwalker, al 2012.

Sortim de Girona i ens enfrontem al troç més dur de la cursa, disset quilòmetres aproximadament després de sopar i rebre massatges del nostre Trainer, el meu pare, un gran suport i el meu pilar fundamental per assolir aquest repte.

En aquests moment les cames començaven a fer mal però la visita sorpresa d’en Juanma i l’Anna a la sortida de Girona va fer que no penses en els mals i continues de valent. Com he dit, les sorpreses no acabaven i a Quart teniem familiars i més amics esperant.

A Cassà els suports tenien tot preparats per fer massatges als peus, ja que va ser el moment que em començaven a donar rampes a la planta dels peus, però no hi ha res que un bon massatge no freni.

El tram més dur per mi va ser Cassà-Llagostera, el peus no em deixaven avançar bé i havia de reduïr el ritme. Gràcies a la meva mare, en Jordi i la Noemí, la meva cosina, vaig poder continuar. Crec que si en aquells moments no els hagués tingut al meu costat, l’arribada a Llagostera no hauria estat possible. Un cop allà, amb un cafè i un massatge, tornavem a caminar amb la incorporació de la suport més riallera de l’equip, la Silvia. Gràcies a ella i les seves bromes vaig aconseguir arribar a Santa Cristina, on vaig tornar a rebre un munt de visites que ens van acompanyar fins l’arribada a Sant Feliu de Guíxols.

A partir d’aquí, va venir el troç més emocionant i preciós de la cursa. Només sortir d’Olot pensava que res podia ser millor, però ho va ser. Caminar fins a la meta, envoltada de la gent que més t’estima, amb la satisfacció d’haver aconseguit aquell repte que creies que mai aconseguiries, trobar la gent de poble com ens animava i una petita sorpresa que em va fer plorar encara més d’emoció.

Un troç de romaní va arribar a la meva mà per la meva cosina, un munt de records d’un familiar que ja no hi es, em va impulsar fins la meta i en aquell moment vaig aconseguir el meu gran repte personal junt amb la meva mare agafada de la mà.

“Romero romero, llevate todo lo malo y traenos todo lo bueno!”

Laia Amador Lupiañez – 20 anys.

Deja un comentario


*